Final de lliga i tot estava preparat per un d’aquells partits marca de la casa. El Jovent rebia l’Andratx en un d’aquells partits que, en realitat, no decideixen res, però que ho diuen tot. I avui el que ha dit el marcador és que, després de quatre anys, per fi hem guanyat al Centre de Tecnificació. No ha estat res espectacular, però sí efectiu: feina ben feta, paciència i una defensa sòlida quan tocava.

El partit ha començat amb un primer quart igualat, d’aquells de ritme controlat i amb les dues bandes buscant el to. Les visitants s’han endut el parcial per només dos punts.(13-15), però nosaltres hem anat posant les peces. En el segon quart s’ha notat que havíem vingut a fer els deures: més control, atac amb criteri, i el marcador que es girava al nostre favor (14-11). Això sí, sense gaires luxes. Un bàsquet auster, però funcional. D’aquell que no surt als highlights però que suma victòries.

Després del descans, el partit ha entrat en aquella fase on tot val doble. El tercer quart s’ha fet una mica llarg, però l’hem tret endavant (12-10) i en l’últim, suor. Un 8-9 final que ens ha deixat amb el cor al puny, però amb el marcador a favor. I amb això n’hi ha prou.

Gemma Prieto ha estat clau sota cistella amb 15 punts, dominant els espais i apareixent en els moments complicats amb determinació i lideratge per mantenir-nos al capdavant. Però la clau ha estat col·lectiva: defensa amb ganes, cap fred, i la sensació que aquest equip sap patir. I sap guanyar. I això, amb els playoff a tocar, és molt dir.

Tres de tres per tancar la lliga, i una dinàmica que té molt bona pinta.
No sabem fins on arribarem, però si seguim així, serà divertit. I intens. Sobretot intens.