Aquest dissabte, dos jugadors dels Juniors tancaven una etapa... i ho varen fer com els grans!

Al Poliesportiu d’Alaior no hi havia només un partit. Hi havia un comiat. Però clar, si t’has de despedir... que sigui amb estil. I els nostres Juniors varen decidir acomiadar-se amb una exhibició de les bones: 83-49 contra el líder, el C.B. Consell, en un d'aquests partits que queden per emmarcar.

L’ambient, de gala. Els jugadors, com si volguessin gravar el partit en la memòria de tothom. I amb aquella energia que fan caure llàgrimes i treure somriures carregats de records.

Dos dels nostres tanquen etapa : en Josep i en Juan, dos noms que ja són part de la història recent del Jovent.

El nostre president va obrir el torn de paraules amb agraïments i orgull, mirant als dos jugadors com qui sap que no està acomiadant només a dos esportistes, sinó a dues persones que han esdevingut part essencial del club. Amb la serenor de qui ha vist passar moltes generacions i l’emoció continguda de qui sap que aquesta era especial, va destacar la dedicació d’en Josep i en Juan, la seva actitud exemplar i la manera com han representat els valors del Jovent dins i fora de la pista

I després, va arribar el moment més tendre del matí amb el míster, Josep Calçapeu, que va saber posar paraules allà on hi havia emocions a flor de pell.

Sobre en Josep, va destacar la seva actitud exemplar al llarg de tots aquests anys. Tot i ser l’únic jugador del seu any, mai no es va queixar ni va demanar tracte especial. Es va integrar perfectament amb els companys i sempre va estar disposat a ajudar, a sumar i a fer equip. Un d’aquells jugadors silenciosos però imprescindibles, que ho donen tot sense fer soroll. El míster li va agrair la seva implicació i li va desitjar el millor en tot el que vingui a partir d’ara.

Sobre en Juan, Calçapeu va recordar amb emoció el primer dia que el va veure arribar al pavelló, amb una cara d’il·lusió que parlava per si sola. Des d’aquell moment, va ser un plaer tenir-lo a l’equip: sempre amb ganes, amb bon humor i amb una actitud que contagiava. Va destacar-lo com una gran persona i encara millor company, d’aquells que fan pinya i sumen dins i fora de la pista. L’entrenador també el va animar a continuar jugant a bàsquet, perquè quan hi ha passió, el camí no pot acabar aquí.

I després va parlar en Juan. Visiblement emocionat, amb la veu trencada però el cor ben ple. Va donar les gràcies al club per obrir-li les portes, i als companys per fer-li fàcil fins i tot l’idioma. El bàsquet, ja ho sabem, parla un llenguatge universal. I ell l’ha parlat fluidament dins i fora la pista.

I en Josep, com a capità i ànima de l’equip, va ser l’encarregat de posar el punt final a l’acte. Va parlar amb aquella combinació de tranquil·litat i emoció que només tenen els que senten els colors de debò. Va agrair al públic el seu suport incondicional i va definir el Jovent com una segona família, d’aquelles que no s’obliden mai. Va deixar clar que sempre durà aquest escut al cor. Un comiat a l’alçada d’un líder.

Per acabar fotos, abraçades, bromes que amagaven un petit nus a la gola i una sensació d’aquelles que costa descriure, però que es nota a l’ambient: han crescut, han fet equip, han deixat empremta.

Gràcies per tant, Josep i Juan.
Això no és un adeu... és un “ens veiem per les pistes”.
I no ho oblideu mai: el Jovent no és només un club, és casa vostra, avui i sempre. 💙💛